La Rovirada 1811-La Clau de la Victòria

La reconquesta del Castell de Sant Ferran de Figueres.

Dibuix Rovira

Mossèn Doctor Francesc Rovira i Sala (1764-1820)

dilluns, 21 de març del 2011

Making Off del tràiler

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 4:25 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

diumenge, 20 de març del 2011

dilluns, 14 de març del 2011

Pre-Tràiler La Rovirada 1811-La Clau de la Victòria

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 11:03 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

diumenge, 13 de març del 2011

Rovirada a l'Ecomuseu-Farinera

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 14:44 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 10:53 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Altres moments del rodatge

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 10:51 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Rodatge dia 13 de març al Monestir de Santa Maria del Roure de Pont de Molins

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 10:46 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

dissabte, 12 de març del 2011

Altres moments dels rodatges a Castelló d'Empúries

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 14:20 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Rodatge dia 12 de març al rentador i la Basílica de Castelló d'Empúries

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 13:54 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Rodatge dia 12 de març a l'Ecomuseu-Farinera de Castelló d'Empúries

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 13:46 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Rodatge dia 11 de març a la Serralleria Can Guday de Figueres

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 13:40 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

dissabte, 5 de març del 2011

Inici dels rodatges a Castelló d'Empúries i Pont de Molins

El proper cap de setmana, 12 i 13 de març d’enguany, comencen els rodatges pel curtmetratge/documental “La rovirada 1811-La Clau de la Victòria”, a la Farinera de Castelló d’Empúries i al Monestir de Santa Maria del Roure de Pont de Molins.

Pla de Rodatge

Dia 12 de marc de 2011: La Farinera de Castelló d’Empúries.

(Rodatges i capítol: "La farina, el pa i els germans Pou de Castelló d'Empúries".)

* Horari personatges:
* Magdalena Pou (de 9 a 10'30 hores) Loc: Rentador
* Anna Floreta
* Pere Pou (de 10'30 a 12'00 hores) Loc:Farinera
* Mossèn Rovira (de 12'00 a 13'30 hores) Loc: Basílica

Dia 13 de marc de 2011: Monestir de Santa Maria del Roure de Pont de Molins.

(Rodatges i capítol: "Les forçes del Coronel Rovira en moviment")

* Horari: de 9’00 a 17’00 hores

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 8:24 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

dimarts, 1 de març del 2011

Confecció del vestuari.

Les nostres modistes, Marie Gournay i Mercè Marcó, amb l'uniforme del Coronel Rovira i un dels uniformes dels soldats francesos.

Publicat per Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries a 2:34 Cap comentari:

Envia per correu electrònic BlogThis!Comparteix a X Comparteix a Facebook Comparteix a Pinterest

Missatges més recents Missatges més antics Inici

Subscriure's a: Missatges (Atom)

www.almacubrae.com

www.videosart.net

PROJECTE DE PRODUCCIÓ

► 2010 (1)
- ► de desembre (1)

▼ 2011 (70)
- ► de gener (13)
- ► de febrer (3)
- ▼ de març (16)
- ► d’abril (7)
- ► de maig (13)
- ► de juny (6)
- ► de juliol (1)
- ► de setembre (2)
- ► d’octubre (9)

► 2012 (1)
- ► de setembre (1)

Productor: Jaume Simon

Associació Cultural Amics de Quermançó i Comtat d'Empúries: Amb núm d'inscripció 34318 de la Secció 1a del registre de Girona de la Generalitat de Catalunya, de 23 d'abril de 2007. (entitat sense ànim de lucre)

Visualitza el meu perfil complet

Patrocina:

Suport:

Total de visualitzacions de pàgina:

La Rovirada 1811-La Clau de la Victòria

Basat en una història real.
Uns germans forçats a treballar per l’invasor.
La clau d’una sorpresa per conquerir un Castell.
Un General de Napoleó derrotat per un mossèn de poble.
Un fet d’armes gloriós i heroic anomenat “La Rovirada”.

• Basado en una historia real.
• Unos hermanos forzados a trabajar por el invasor.
• La llave de una sorpresa para conquistar un Castillo.
• Un General de Napoleón derrotado por un cura de pueblo.
• Un hecho de armas glorioso y heroico llamado "La Rovirada".

Basé sur une histoire vraie.
• Des frères contraints à travailler pour l'envahisseur.
• La clé de la victoire et la reprise d'un château.
• Un général de Napoléon vaincu par un prêtre de village.
• Une armée glorifiée et héroïque appelée "Rovirada"

A mediados de 1817, Raimon Ferrer, sacerdote e historiador, después de no obtener respuesta a sus cartas a mossén Rovira, viaja hasta Figueres para obtener información sobre los hechos que constituyeron la "sorpresa" o toma del Castillo de San Fernando de Figueres, la noche del 9 al 10 de abril de 1811, por parte de las fuerzas a las órdenes del brigadier Juan Antonio Martínez y de mosén Rovira, es decir, lo que ha pasado a conocerse como "la Rovirada" .
Se encuentra con Pedro Pou, un protagonista directo de los hechos y uno de los civiles supervivientes de las represalias francesas después de la toma del Castillo
En la conversación se desgrana los sufrimientos de la población por la represión, opresión y expolio por parte de las tropas francesas de ocupación después de la invasión y las motivaciones que llevaron un grupo de hermanos, trabajadores forzados a idear y proponer un plan a las fuerzas resistentes, para retomar el castillo ocupado y vengarse de los franceses y de toda la destrucción que habían provocado.
Unos meses antes de 1811; son momentos difíciles y el capitán general sabe que no tiene muchas opciones: debe hacer algo. Sólo hay un camino: intentar de nuevo lo que intentó hacer en Montjuïc, pero ahora en San Fernando, es decir, hacer la guerra del pobre ante el ejército mejor preparado de la Europa del momento.
Una serie de factores parece que hacen más asequible la operación que en Barcelona: hay gente dentro de la fortaleza, civiles, dispuestos a colaborar y que serán la clave de la victoria, la guarnición francesa no parece mandada por un genio militar; están las tropas semireglades a punto para hacerlo, con una cabeza indiscutible que, además, piensa: Francesc Rovira, hay un oficial de carrera, Juan Antonio Martínez, acostumbrado a tratar y que conoce el país para poner el punto de rigor y de dirección táctica.
Se decide hacerlo pero sin olvidar ninguna de las lecciones de Montjuïc: no puede haber filtraciones, el secreto debe ser absoluto, ni las tropas deben saber donde y el camino para llegar tiene que ser disimulado y que pueda llevar a muchos destinos diferentes, incluso simular un ataque a Francia, todo, ante todo diga que el destino final es el Castillo de Figueres.

Sinopsis castellano

1811-LA LLAVE DE LA VICTORIA

Todavía no se había ido el recuerdo de la última guerra cuando los caminos del Empordà se llenaron, como un mal sueño repetido, de soldados marchando, de cañones y de caballos y jinetes armados. La Francia, camino de Portugal y de paso, invadía todo lo que se encontraba por el camino.

Y los nuevos señores de la guerra, venían esta vez para quedarse. Era evidente que a medida que avanzaban no podían dejar atrás ningún nido de resistencia, como el castillo de Figueres. Una vez hubieron entrado en San Fernando se encontraron una fortaleza sin terminar, un poco abandonada, dejada ... No servía para las nuevas técnicas militares que practicaban. Y empezaron las obras de adecuación.

Sus patrullas recorrían la llanura y los pueblos debían facilitar, por las buenas o por las malas, todo los necesario para los trabajos: jóvenes, carros, mulos, herramientas ...

También tomaban trigo, harina, vino, aceite, animales ... Comida para unas tropas que vivían sobre el terreno. Había que trabajar por ellos, alimentarlos y aún estar agradecidos de su invasión. La misma guerra, las acciones de los guerrilleros y de los resistentes y las represalias de los invasores, redondearon la realidad ampurdanesa a partir de 1808: hambre, miseria y destrucción. Nada diferente de lo que ocurría en el resto del país.

Alguna gente combatió, mucha más se quedó en casa esperando que el gran temporal pasara y, incluso, algunos, llevados por las ideas y la buena fe o por la ambición y la avaricia, se pusieron junto a el enemigo. Este era el paisaje. La guerra.

Los que lo tenían peor eran los que trabajaban de manera forzada para los franceses. Lejos de casa, en sus manos, sufriendo constantemente el desprecio y el miedo.

Mucho de estos también dijeron basta. Pequeñas resistencias, sabotajes imperceptibles, trabajo lento ... formas menores de resistencia, acciones marcadas por el pánico de ser descubiertos. Otros, sin embargo, quizás sin saberlo, iban a pasar a la historia y sus nombres, aún hoy, son recordados. Era un grupo que trabajaba en el almacén de harina del castillo de San Fernando, bajo las órdenes de un viejo francés, amigo del vino y de las mujeres jóvenes.

La aventura vino en forma de llave, el camino de la victoria, fue la vieja poterna por donde se descargaba sin esfuerzo, directamente en el almacén, la harina que las tropas confiscaban a los pueblos. El valor le pusieron los jóvenes obteniendo una copia de esa llave. La fuerza la pusieron los resistentes, los guerrilleros y las tropas a las órdenes del Brigadier Rovira, confiando en aquellos chicos, esperando la victoria, confiando en la justicia de su causa y en la ceguera de los franceses, fruto de su prepotencia, de su sentimiento de superioridad.

Y la victoria, como siempre hace, sonrieron a los valientes. San Fernando cayó rendido a la juventud, a la valentía y a la imaginación que supo ver caminos donde el enemigo no veía nada.

Au milieu de l’an 1817, Raymond Ferrer, prêtre et historien, après n’avoir obtenu aucune réponse à ses lettres à Mgr Rovira, décide de voyager à Figueres pour connaître les faits qui constituèrent la «surprise» ou la reprise du château de Sant Ferran de Figueres, la nuit du 9 au 10 avril 1811, par les forces sous le commandement du Brigadier Général Juan Antonio Martinez et du Brigadier Rovira, ce qui est aujourd’hui connu comme «la Rovirada".
Le père Ferrer retrouve Pere Pou, un des uniques survivants civils des représailles françaises après la prise du château.
Lors de cette rencontre le jeune homme raconte les souffrances de la population, de l’oppression et du pillage par les troupes françaises d'occupation après l'invasion et les motivations qui ont conduites un groupe de frères, travailleurs forcés à concevoir et proposer un plan aux forces résistantes afin de reprendre le château occupé par les Français et d’œuvrer en vengeance pour toutes les misères causées.
Quelques temps avant 1811 les moments sont difficiles et le capitaine général sait qu’il n'a pas beaucoup d'option: il faut agir. Il n'y a qu'un seul moyen: essayer à nouveau ce qu’ils entreprirent en vain à Montjuïc mais cette fois à Sant Ferran, c'est-à-dire, faire la guerre du pauvre devant le régiment le mieux préparé à l’Europe du moment. Une série de facteur semble faire plus accessible l’opération qu’à Barcelone : Il y a des résistants que travaillent à l’intérieur des murs, des civils, disposés à collaborer et qui seront la clé de la victoire. La forteresse occupée ne semble pas être commandé par un géni militaire français ; Il y a des groupes de soldats de fortune à l’extérieur disposés à agir et un chef indiscutable qui de plus pense : Francesc Rovira. Il y a aussi un officier de carrière, Juan Antonio Martínez, habitué à combattre avec Rovira et qui connaît parfaitement le terrain, un atout en ce qui concerne la rigueur et la direction tactique.
La décision est prise d’entreprendre l’action sans oublier les leçons apprises à Montjuïc: il ne peut y avoir aucune infiltration, le secret doit être absolu, même les troupes ne doivent savoir où elles vont et les chemins qu’elles prennent doivent être cachés et pouvant conduire à de différentes routes, faisant même croire à une attaque sur le territoire français, toutes les feintes possibles avant que soit découverte la destination finale qui n’est autre que le château de Figueres.

Sinopsis francès

1811-LA CLÉ DE LA VICTOIRE

Le souvenir de la dernière guerre était encore bien présent sur les chemins de l'Empordà quant ils se remplirent à nouveau, comme dans un mauvais rêve, de soldats marchant, de canons, de chevaux et de cavaliers armés. La France, en route pour le Portugal, de passage, en profité pour envahir tout ce qui se trouvait sur son chemin.

Et les nouveaux seigneurs de la guerre, venaient cette fois pour rester. Il était évident qu'à mesure qu'ils avançaient ils ne pouvaient pas laisser derrière eux un nid de résistance, comme le château de Figueres. Quand ils entrèrent au Château de Sant Ferran ils y trouvèrent une fortification inachevée, abandonnée et négligée. Cette fortification était désuète pour les nouvelles techniques de guerre.

Ses patrouilles parcouraient les plaines. Les habitants devaient faciliter à l’occupant, malgré eux, tout ce qui était nécessaire pour les travaux : des ouvriers, des charrettes, des mulets, des outils...

Ils réquisitionnaient aussi le blé, la farine, le vin, l'huile, les animaux... Nourriture pour les troupes qui vivaient sur le terrain. Il fallait travailler pour eux, les alimenter et toujours être reconnaissant de leur invasion. La guerre elle-même, les actions des guérilleros, des résistants et les représailles des envahisseurs, ont vite arrondi la réalité de l’Empordà à partir de 1808 : la famine, la misère et la destruction. Rien de différent à ce qu’il se passait dans le reste du pays.

Quelques vaillants ont combattu, mais beaucoup sont restés chez eux en attendant que passe la tempête et certains, portés par les nouvelles idées, la bonne foi ou par ambition et avarice, se sont mis au côté de l'ennemi. C'était l’ambiance du moment. La guerre.

Ceux qui avaient la vie la plus dure étaient ceux qui travaillaient, de manière forcée pour les Français. Loin de chez eux, sous leurs ordres et subissant, constamment, le mépris et la peur.

Beaucoup d’en eux en eurent assez. Des petites résistances s’organisaient, sabotages imperceptibles, un travail lent ... les moindres formes de résistance, actions marquées aussi par la peur d'être découverts. Les autres, cependant, peut-être sans le savoir, allaient passer à l'histoire et leur noms, sont encore rappelés aujourd'hui. C'était un groupe qui travaillait au magasin de farine du château de Sant Ferran, sous les ordres d'un vieux français, ami du vin et des jeunes femmes.

L'aventure est venue en forme de clef, le chemin de la victoire fut celui de la vieille poterne où l’on déchargeait sans effort, directement dans le magasin, la farine que les troupes confisquaient aux peuples. Ces jeunes, vaillants, trouvèrent le moyen de faire une copie de sa clef. Les résistants mirent la force, les guérilleros et les troupes aux ordres du Brigadier Rovira, confiant en ces hommes, attendirent la victoire, ayant confiance en la justice de leur cause et en la cécité des Français, fruit de leur sentiment de supériorité.

Et la victoire, comme elle le fait toujours, sourit aux vaillants. Sant Ferran s’est rendu à la jeunesse, la vaillance et l’imagination qui surent voir le chemin où l’ennemi n’avait rien vu.

Tema Marca d'aigua. Imatges del tema creades per rion819. Amb la tecnologia de Blogger.