Desprès de dos anys de documentals històrics amb el Castell de Sant Ferran com a principal protagonista, aquest 2011, l'any del Bicentenari de La "Rovirada" de 1811 a la fortalesa figuerenca, ho tornarem a intentar amb un altre curtmetratge "1811-La Clau de la Victòria", de moment hem iniciat la realització d'un guió, la planificació de pre-producció i les sol.licituds de les subvencions necessàries per portar-ho a terme.
Seguirem informant.
__________________________
Después de dos años de documentales históricos en el Castillo de San Fernando como principal protagonista, este 2011, el año del Bicentenario de "La Rovirada" de 1811 en la fortaleza Figuerense, lo volveremos a intentar con otro cortometraje "1811-La Llave de la Victoria", de momento hemos iniciado la realización de un guión, la plantificación de pre-producción y las solicitudes de las subvenciones necesarias para llevarlo a cabo.
Seguiremos informando.
__________________________
Après deux ans de documentaires historiques dans lesquels le Château de San Ferran en était le principal protagoniste, cette année 2011, l'année du Bicentenaire de " La Rovirada" de 1811 dans ce même château, nous avons mis en œuvre la tentative d’un court-métrage : "1811-La Clef de la Victoire". Pour le moment nous avons initié la rédaction d'un scénario, la planification de la préproduction et les diverses demandes de subventions nécessaires pour réaliser le projet.
Nous vous tiendrons au courant.
Dibuix Rovira
Mossèn Doctor Francesc Rovira i Sala (1764-1820)
dimarts, 11 de gener del 2011
diumenge, 9 de gener del 2011
dissabte, 8 de gener del 2011
SINOPSIS DEL CURTMETRATGE HISTÒRIC
La Rovirada 1811-LA CLAU D’UNA VICTÒRIA
Encara no havia marxat el record de la darrera guerra quan els camins de l’Empordà es van omplir, com un mal somni repetit, de soldats marxant, de canons i de cavalls i genets armats. França anava camí de Portugal i, de passada, envaïa tot el que es trobava pel camí.
I el nous senyors de la guerra, però, venien aquesta vegada per a quedar-se. Era evident que a mesura que avançaven no podien deixar enrera cap niu de resistència, com el castell de Figueres. Un cop van haver entrat a Sant Ferran es van trobar una fortalesa sense acabar, una mica tronada, deixada... No servia per a les noves tècniques militars que practicaven. I van començar les obres d’adequació.
Les seves patrulles recorrien la plana i els pobles havien de facilitar, per les bones o per les dolentes, tot els necessari pels treballs: joves, carros, matxos, eines...
També prenien blat, farina, vi, oli, animals... Menjar per unes tropes que vivien sobre el terreny. Calia treballar per ells, alimentar-los i encara estar agraïts de la seva invasió. La mateixa guerra, les accions dels guerrillers i dels resistents i les represàlies dels invasors, van arrodonir la realitat empordanesa a partir de 1808: gana, misèria i destrucció. Res diferent del que passava a la resta del país.
Alguna gent va combatre, molta més es va quedar a casa esperant que el gran temporal passés i, fins i tot, alguns, portats per les idees i la bona fe o per l’ambició i l’avarícia, van posar-se al costat de l’enemic. Aquest era el paisatge. La guerra.
Els que ho tenien més malament eren els que treballaven de manera forçada per als francesos. Lluny de casa, a les seves mans, patint constantment el menyspreu i la por.
Molt d’aquests també van dir prou. Petites resistències, sabotatges imperceptibles, treball lent... formes menors de resistència, accions marcades pel pànic de ser descoberts. Altres, però, potser sense saber-ho, anaven a passar a la història i els seus noms, encara avui, son recordats. Era un grup que treballava al magatzem de farina del castell de Sant Ferran, sota les ordres d’un vell francès, amic del vi i de les dones joves.
L’aventura va venir en forma de clau; el camí de la victòria, va ser la vella poterna per on es descarregava sense esforç, directament al magatzem, la farina que les tropes confiscaven a la plana. El valor li van posar els joves obtenint una còpia d’aquella clau. La força la van posar els resistents, els guerrillers i les tropes a les ordres de mossèn Rovira, confiant en aquells nois, esperant la victòria, confiant en la justícia de la seva causa i en la ceguesa dels francesos, fruit de la seva prepotència, del seu sentiment de superioritat.
I la victòria, com sempre fa, van somriure als valents. Sant Ferran va caure rendit a la joventut, a la valentia i a la imaginació que va saber veure camins on l’enemic no hi veia res.
Escrit per Agustí Vehí i Marie Gournay
1811-LA CLAU DE LA VICTÒRIA
- Basat en una història real.
- Uns germans forçats a treballar per l’invasor.
- La clau d’una sorpresa per conquerir un Castell.
- Un General de Napoleó derrotat per un mossèn de poble.
- Un fet d’armes gloriós i heroic anomenat “La Rovirada”.
A mitjans de 1817, en Raimon Ferrer, sacerdot i historiador, després de no obtenir resposta a les seves cartes a mossèn Rovira, viatja fins a Figueres per obtenir informació sobre els fets que van constituir la “sorpresa” o presa del Castell de Sant Ferran de Figueres, la nit del 9 al 10 d’abril de 1811, per part de les forces a les ordres del brigadier Juan Antonio Martínez i de mossèn Rovira, és a dir, el que ha passat a conèixer-se com "la Rovirada".
Es troba amb en Pere Pou, un protagonista directe dels fets i un dels civils supervivents de les represàlies franceses després de la presa del Castell.
En la conversa es desgrana els patiments de la població per la repressió, opressió i espoli per part de les tropes franceses d’ocupació desprès de la invasió i les motivacions que van portar un grup de germans, treballadors forçats a idear i proposar un pla a les forces resistents, per reprendre el castell ocupat i venjar-se dels francesos i de tota la destrucció que havien provocat.
Uns mesos abans de 1811; són moments difícils i el capità general sap que no té gaires opcions: ha de fer alguna cosa. Només hi ha un camí: intentar de nou el que va intentar fer a Montjuïc, però ara a Sant Ferran, és a dir, fer la guerra del pobre davant de l’exèrcit més ben preparat de l’Europa del moment. Un seguit de factors sembla que fan més assequible l’operació que a Barcelona: hi ha gent a dins de la fortalesa, civils, disposats a col·laborar i que seran la clau de la victòria; la guarnició francesa no sembla manada per cap geni militar; hi ha les tropes semireglades a punt per fer-ho, amb un cap indiscutible que, a més a més, pensa: Francesc Rovira; hi ha un oficial de carrera, Juan Antonio Martínez, acostumat a tractar-hi i que coneix el país per a posar-hi el punt de rigor i de direcció tàctica.
Es decideix fer-ho però sense oblidar cap de les lliçons de Montjuïc: no pot haver-hi filtracions, el secret ha de ser absolut, ni les tropes han de saber on van i el camí per arribar-hi ha de ser dissimulat i que pugui portar a molts destins diferents, fins i tot simular un atac a França, tot, abans que res digui que el destí final es el Castell de Figueres.
Rodatges el 2009 amb en "Simonet, El Terror dels Francesos", escenes referents a la Rovirada
Introducció del Productor
Com a Productor de documentals i curtmetratges històrics, jo no seria res, sense els històriadors i investigadors excepcionals que he anat trobant en els darrers anys, amics que han volgut compartir amb mi l'il.lusió i la passió pel cinema, em refereix-ho als guionistes que he tingut, com Josep Puig amb en "Simonet, El Terror dels Francesos", tot un descobriment sobre Joan Rimbau i quatre anys d'investigació inèdita, José Luis Torres amb "Els últims dies del General Àlvarez de Castro-Defensor de Girona", que va resultar ser un actor i una veu que son un privilegi, i ara la Marie Gournay (curiosament d'origen francès) ens ajudarà en aquest nou guió, que l'Agustí Vehí, un empordanès doctorat en Història i que ens posa el rigor on toca, i amb uns arguments plens d'emocions fortes, de passió i lluita en la Rovirada de 1811, un capitól a casa nostra de la guerra del francès, que va significar una derrota inimaginable per les tropes de Napoleó, la Clau de la Victòria, son un conjunt de coses, però sobretot per l'audàcia d'uns nois de Castelló d'Empúries i Garriguella, els germans Pou i Floreta, i l'astúcia d'un mossèn de Sant Miquel de Campmajor, Francesc Rovira.
Els meus agraïments més sincers als meus amics i companys de fatiga, els guionistes.
Jaume Simon
Co-productor de "1811-La Clau de la Victòria"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)