Escrit per Agustí Vehí i Marie Gournay

1811-LA CLAU DE LA VICTÒRIA

• Basat en una història real.
• Uns germans forçats a treballar per l’invasor.
• La clau d’una sorpresa per conquerir un Castell.
• Un General de Napoleó derrotat per un mossèn de poble.
• Un fet d’armes gloriós i heroic anomenat “La Rovirada”.

A mitjans de 1817, en Raimon Ferrer, sacerdot i historiador, després de no obtenir resposta a les seves cartes a mossèn Rovira, viatja fins a Figueres per obtenir informació sobre els fets que van constituir la “sorpresa” o presa del Castell de Sant Ferran de Figueres, la nit del 9 al 10 d’abril de 1811, per part de les forces a les ordres del brigadier Juan Antonio Martínez i de mossèn Rovira, és a dir, el que ha passat a conèixer-se com "la Rovirada".

Es troba amb en Pere Pou, un protagonista directe dels fets i un dels civils supervivents de les represàlies franceses després de la presa del Castell.

En la conversa es desgrana els patiments de la població per la repressió, opressió i espoli per part de les tropes franceses d’ocupació desprès de la invasió i les motivacions que van portar un grup de germans, treballadors forçats a idear i proposar un pla a les forces resistents, per reprendre el castell ocupat i venjar-se dels francesos i de tota la destrucció que havien provocat.

Uns mesos abans de 1811; són moments difícils i el capità general sap  que no té gaires opcions: ha de fer alguna cosa. Només hi ha un camí: intentar de nou el que va intentar fer a Montjuïc, però ara a Sant Ferran, és a dir, fer la guerra del pobre davant de l’exèrcit més ben preparat de l’Europa del moment. Un seguit de factors sembla que fan més assequible l’operació que a Barcelona: hi ha gent a dins de la fortalesa, civils, disposats a col·laborar i que seran la clau de la victòria; la guarnició francesa no sembla manada per cap geni militar; hi ha les tropes semireglades a punt per fer-ho, amb un cap indiscutible que, a més a més, pensa: Francesc Rovira; hi ha un oficial de carrera, Juan Antonio Martínez, acostumat a tractar-hi i que coneix el país per a posar-hi el punt de rigor i de direcció tàctica.

Es decideix fer-ho però sense oblidar cap de les lliçons de Montjuïc: no pot haver-hi filtracions, el secret ha de ser absolut, ni les tropes han de saber on van i el camí per arribar-hi ha de ser dissimulat i que pugui portar a molts destins diferents, fins i tot simular un atac a França, tot, abans que res digui que el destí final es el Castell de Figueres.