Dibuix Rovira

Dibuix Rovira
Mossèn Doctor Francesc Rovira i Sala (1764-1820)

dissabte, 8 de gener del 2011

SINOPSIS DEL CURTMETRATGE HISTÒRIC


La Rovirada 1811-LA CLAU D’UNA VICTÒRIA

Encara no havia marxat el record de la darrera guerra quan els camins de l’Empordà es van omplir, com un mal somni repetit, de soldats marxant, de canons i de cavalls i genets armats. França anava camí de Portugal i, de passada, envaïa tot el que es trobava pel camí.

I el nous senyors de la guerra, però, venien aquesta vegada per a quedar-se. Era evident que a mesura que avançaven no podien deixar enrera cap niu de resistència, com el castell de Figueres. Un cop van haver entrat a Sant Ferran es van trobar una fortalesa sense acabar, una mica tronada, deixada... No servia per a les noves tècniques militars que practicaven. I van començar les obres d’adequació.

Les seves patrulles recorrien la plana i els pobles havien de facilitar, per les bones o per les dolentes, tot els necessari pels treballs: joves, carros, matxos, eines... 

També prenien blat, farina, vi, oli, animals... Menjar per unes tropes que vivien sobre el terreny. Calia treballar per ells, alimentar-los i encara estar agraïts de la seva invasió. La mateixa guerra, les accions dels guerrillers i dels resistents i les represàlies dels invasors, van arrodonir la realitat empordanesa  a partir de 1808: gana, misèria i destrucció. Res diferent del que passava a la resta del país.

Alguna gent va combatre, molta més es va quedar a casa esperant que el gran temporal passés i, fins i tot, alguns, portats per les idees i la bona fe o per l’ambició i l’avarícia, van posar-se al costat de l’enemic. Aquest era el paisatge. La guerra.

Els que ho tenien més malament eren els que treballaven de manera forçada per als francesos. Lluny de casa, a les seves mans, patint constantment el menyspreu i la por.

Molt d’aquests també van dir prou. Petites resistències, sabotatges imperceptibles, treball lent... formes menors de resistència, accions marcades pel pànic de ser descoberts. Altres, però, potser sense saber-ho, anaven a passar a la història i els seus noms, encara avui, son recordats. Era un grup que treballava al magatzem de farina del castell de Sant Ferran, sota les ordres d’un vell francès, amic del vi i de les dones joves.

L’aventura va venir en forma de clau; el camí de la victòria, va ser la vella poterna per on es descarregava sense esforç, directament al magatzem, la farina que les tropes confiscaven a la plana. El valor li van posar els joves obtenint una còpia d’aquella clau. La força la van posar els resistents, els guerrillers i les tropes a les ordres de mossèn Rovira, confiant en aquells nois, esperant la victòria, confiant en la justícia de la seva causa i en la ceguesa dels francesos, fruit de la seva prepotència, del seu sentiment de superioritat.

I la victòria, com sempre fa, van somriure als valents. Sant Ferran va caure rendit a la joventut, a la valentia i a la imaginació que va saber veure camins on l’enemic no hi veia res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada